Ahir explicàvem que la nostra productivitat no es mesura pel treball que fem, sinó per les enquestes de satisfacció de la unitat on estem adscrits.
Però el sistema encara amaga una altra perversió: pots millorar els resultats i acabar cobrant menys.
Capítol 2. La perversió del «joc de suma zero»: som l’ase que perseguix una carlota?
La bossa pressupostària destinada a la productivitat variable és un fons tancat. És a dir, la quantitat total que es repartix és limitada, independentment de quant milloren els resultats de les unitats.
Això convertix el repartiment en un joc de suma zero: el que guanyen uns, ho perden altres.
Què significa açò en la pràctica?
Que, encara que la teua unitat mantinga o millore els seus resultats d’excel·lència respecte de l’any anterior, si la mitjana de la resta d’unitats puja més, tu pots acabar cobrant menys.
És la clàssica dinàmica de l’ase que perseguix la carlota: un esforç constant que no garantix mantindre la retribució.
I encara hi ha una contradicció més: quan una unitat arriba a l’excel·lència, pràcticament no té marge per a millorar, però sí que pot perdre diners si les altres unitats continuen progressant.
En definitiva, el sistema pot penalitzar-te econòmicament fins i tot quan fas les coses millor.
I tu, consideres just un sistema en què millorar els resultats no garantix mantindre el que cobres?
Demà, capítol 3: Si la productivitat depén de la mateixa enquesta, per què els caps sempre cobren més?
Des de STEPV volem conéixer la teua opinió sobre el sistema i quines millores hi aportaries.
Si vols llegir el capítol anteriors, els trobaràs al nostre blog: capítol 1
