Un mecanisme excepcional repetit dues vegades
Fa un any, la UPV va utilitzar un mecanisme excepcional, anomenat enriquiment injust, per pagar vora 50.000 euros a un despatx d’advocats pels tràmits relacionats amb el projecte Xina. Es tracta d’una figura que permet reconéixer i pagar uns serveis ja prestats, tot i que no hi haja hagut una licitació prèvia resolta.
El problema és que, sorprenentment, un any després, la Universitat torna a recórrer al mateix mecanisme. Amb aquesta segona aprovació, la factura total s’acosta ja als 100.000 euros.
Un informe sense data ni signatura
A més, s’aporta un informe que pretén justificar l’actuació però que no està ni datat ni signat. Per què serà que no el signa ningú?
La falta de data i de signatura no és un detall menor. En un procediment que ja és excepcional, la Universitat hauria d’extremar les garanties, no relaxar-les.
Una licitació que arriba tard
El cas encara resulta més difícil d’explicar si es mira la cronologia. En juliol de 2025 es van portar al Consell de Govern les primeres factures. Però la licitació no va eixir fins a novembre.
Mentrestant, els treballs van continuar. I, finalment, el procediment de licitació s’ha resolt a favor del mateix despatx, que ha presentat una oferta de, curiosament, 100.000 euros menys que altres empreses.
Xina ja costa diners
Per això, el Rectorat hauria de deixar de dir que l’aventura xinesa no costarà diners a la UPV. Només en “fontaneria” jurídica la factura ja va camí dels 100.000 euros, sense comptar avions, dietes, viatges i altres despeses associades.
“Ho tornaria a fer”
El secretari general, a més, ha afirmat que ho tornaria a fer. Aquesta afirmació és preocupant.
Quan una figura excepcional es fa servir dues vegades per al mateix projecte, i a més es defensa públicament que es tornaria a fer, el problema ja no és només administratiu. És també polític i institucional.
No s’ha de matar el missatger
En la seua intervenció, el secretari general també ha atacat els consellers que han qüestionat aquest procediment. Però no s’ha de matar el missatger.
Si hi ha sospites, no naixen de qui les denuncia, sinó d’un procediment sembrat de dubtes: per la falta de signatures, per la falta de dates, per la falta de claredat i per l’ús reiterat d’un mecanisme excepcional.
Una universitat pública hauria de respondre amb transparència, documents clars i explicacions convincents. No amb retrets als qui demanen explicacions.
Pot ser tenen raó en afirmar que STEPV se mira estes coses en excés de cel.
