L’atzar (i el temporal que va obligar a posposar aquesta jornada) ha volgut que hui coincidisquen dues dates carregades de significat: el Dia Escolar de la No-violència i la Pau i una jornada de 75 anys de l’ocupació de Palestina.

Hui parlem de Palestina, però al món hi ha innumerables conflictes armats, ocupacions i vulneracions de drets humans dels quals sovint no som ni tan sols coneixedors. Davant aquesta realitat, cal preguntar-se quin paper estem jugant des de la universitat. No n’hi ha prou amb publicar quatre notícies de maquillatge ni amb declaracions buides que només serveixen per a tranquil·litzar consciències. La universitat no pot limitar-se a observar: ha d’assumir una responsabilitat activa, crítica i coherent amb els valors que diu defensar.

El 10 d’octubre de 2025 es va anunciar un alto el foc. Però sabem realment com estan les coses hui?

Des d’aquell 10 d’octubre de 2025:

473 persones han sigut assassinades i 922 han resultat ferides.

El 90 % de la població no té accés a aigua potable.

El 88 % de les escoles estan destruïdes o greument danyades.

35.000 menors han perdut almenys un dels seus progenitors.

Una part sensible i compromesa de la universitat ha fet possibles aquestes jornades. Tanmateix, les persones assistents hem trobat a faltar la presència dels membres del Consell de Govern, que van mostrar una clara insensibilitat davant les peticions d’UPVxPalestina en votar en contra dels pressupostos de la nostra universitat, renunciant així a pressionar el Banc Santander (que aporta prop de mig milió d’euros a les arques universitàries) perquè deixe de participar en la indústria de la guerra i de la mort.

Estem convençuts que, si hagueren participat en aquestes jornades, haurien adquirit una altra mirada, una major sensibilitat i una consciència més profunda de la realitat que es viu sobre el terreny.

Perquè la neutralitat davant la injustícia no és neutralitat: és complicitat.

Perquè mirar cap a un altre costat també és una forma de violència.

I perquè la pau no és només una paraula que es commemora un dia a l’any:

És una responsabilitat col·lectiva que ens interpel·la cada dia.

Ja no hi ha excuses.

És hora de posicionar-se. És hora d’actuar. És hora de no callar.