Ja ha començat el curs i, com era d’esperar, el miracle de la multiplicació dels espais no s’ha produït. Abans de l’estiu us parlàvem de l’overbooking als laboratoris. Doncs bé, ha arribat setembre, el moment de pujar a l’avió, i sorpresa! Els passatgers estan a la porta i els seients continuen sense existir. El que passa es que no som un avió, som la millor Politècnica. No son passatgers, son l’estudiantat. No son seients, son els nostres espais de docència.
El paper (i el compte bancari de la Universitat) ho aguanta tot, però les parets dels laboratoris no s’estiren. El Rectorat ha venut totes les entrades, però en un acte de «brillantor» en la gestió, s’ha amagat als despatxos i ens ha deixat als docents fent de porters de discoteca a la porta del laboratori: «Tu passes, tu no, que superem l’aforament i la normativa de seguretat no ens deixa».
Ens envien a primera línia sense mitjans. S’obliga el professorat a donar la cara davant l’estudiantat que ha pagat la seua matrícula, explicant-los que no caben de forma segura al lloc on se suposa que han d’aprendre. Tot això mentre assumim el risc de ser els únics responsables legals si ocorre algun accident per ficar a pressió més gent de la permesa en els plans de seguretat.
Quina és l’estratègia institucional? Que el professorat assumisca la culpa del col·lapse? Que l’alumnat faça les pràctiques per TEAMS des del corredor?
Ja n’hi ha prou de delegar la incompetència. Si venen «excel·lència», que la doten de mitjans. Exigim solucions reals i espais segurs. I si no, convidem la Rectorat a vindre la primera setmana de pràctiques a la porta del laboratori a explicar als estudiants per què han pagat per un seient invisible.
Per una Universitat Pública, de Qualitat i en Valencià, on cabem totes, i on cabem segures.
STEPV
