Si mirem les dades el retrat és bastant eloqüent: el poder a la UPV continua sent un espai àmpliament masculinitzat. No és una impressió subjectiva ni una exageració militant. Són números.
En el màxim òrgan de govern, hi ha 43 homes davant de 22 dones. És a dir, dos de cada tres membres són homes. Una proporció que, si fora casualitat, seria una casualitat extraordinàriament persistent. La presa de decisions estratègiques continua tenint veu majoritàriament masculina. Les dones hi són, sí, però clarament en minoria.
Només dins del col·lectiu del PTGAS es produeix una compensació parcial d’aquesta desproporció, en part gràcies a les quatre representants d’STEPV-Més UPV. Una petita esquerda en una estructura que, en conjunt, es manté força homogènia.
I si mirem els centres, la cosa s’accentua: dels 14 centres, 11 són dirigits per homes i només 3 per dones. Açò significa que quasi el 80% de les direccions recauen en homes. Una concentració que ja no és subtil ni discutible: és estructural.
La situació no millora massa si baixem al nivell dels departaments. Dels 41 departaments, 26 són dirigits per homes i 15 per dones. És a dir, aproximadament un 63% de direccions masculines. No és una exclusió total, però tampoc podem parlar d’equilibri. La normalitat continua tenint nom d’home.
Així, òrgan de govern, departaments i centres dibuixen el mateix patró. Els espais de decisió i lideratge estan majoritàriament ocupats per homes. La masculinització no és puntual; és sistèmica.
Potser no és casualitat que la Universitat de València tinga sis persones contractades en polítiques d’igualtat, mentre que ací en tenim una sola. Potser quan el poder està tan clarament masculinitzat, la igualtat no apareix com una urgència, sinó com un complement.
Pot ser… sí!
