5 D’OCTUBRE · DIA DEL DOCENT
Dia del Docent
Un ofici fascinant
Si m’hagueren dit quan vaig començar que ser professor universitari consistiria, en bona part, a omplir formularis d’acreditació, pegar-me amb aplicatius informàtics que no sempre col·laboren i justificar davant l’administració que fem exactament allò que fem, potser m’hauria agafat un atac de prudència. Però la veritat és que, malgrat les presses, el calendari que mai no perdona i la temptació recurrent de preguntar-nos «qui m’ha manat a mi ficar-me ací?», continue convençut que tenim un dels oficis més fascinants del món.
Perquè ser docent universitari és, abans que res, un plaer i un autèntic privilegi. Un plaer perquè ens apassiona allò que ensenyem; i un privilegi perquè poques tasques resulten tan il·lusionants i alhora tan desafiants com la responsabilitat d’acompanyar i modelar el talent dels qui demà seran els professionals del nostre entorn. Quan entres a l’aula i veus eixa curiositat en la mirada d’algú a qui se li acaba d’obrir una porta que abans no existia, la fatiga de la setmana s’esvaeix de colp.
Una universitat sota tensió
Ara bé, no ens enganyem ni pequem d’ingènus: el context actual convida poc a la complaença. La universitat pública de l’Estat espanyol viu instal·lada en una tensió constant. Des de fora, patim un infrafinançament crònic que ens deixa sovint orfes dels mitjans necessaris, tant per a docència com per a recerca, mentre una societat impacient i accelerada per la tecnologia qüestiona els nostres ritmes, els nostres formats i la necessària pausa del pensament crític davant d’una institució que, per naturalesa, madura lentament.
I de portes cap endins, la situació tampoc és senzilla. Durant anys hem vist com la docència perdia pes simbòlic davant d’una carrera acadèmica que premia quasi en exclusiva l’impacte investigador, massa voltes mesurat amb indicadors mercantilitzats, obligant a fer malabarismes per no restar temps a les classes. A això s’afigen aules cada vegada més nombroses i diverses, una sensació creixent de solitud institucional davant la pèrdua d’autoritat pedagògica i, per descomptat, eixa insaciable marea burocràtica que consumeix les millors energies del professorat sense aportar un bri de valor acadèmic real.
Allò que ens uneix
Però precisament hui, Dia del Docent, cal recordar allò que ens uneix. Cap expedient administratiu, cap ràtio desbordada ni cap informe de gestió pot competir amb el sentit més profund de la nostra vocació: la comunitat que formem. Som nosaltres qui sostenim la universitat pública cada matí a peu d’aula, compartint coneixement, orientant vocacions i creant futur.
|
Reivindicar més recursos, menys burocràcia i un reconeixement digne per a la docència no és una queixa corporativa; és un acte de responsabilitat cap a la societat que servim. |
|---|
En tot cas, malgrat tots els pesars, continua pagant (i molt) la pena ser docent.
