El recent comunicat del VPOA de la mà de la Gerència celebra l’abonament d’ 1,5 milions d’euros com un “programa d’èxit” i una mostra de “suport directe” al PDI. No obstant això, és imperatiu retirar l’embolcall propagandístic a aquest “regal” i, sobretot, no oblidar.
La realitat comptable és tossuda: el Programa EDA no es nodreix de la generositat institucional ni de fons nous. Es finança amb la retenció de la nostra productivitat: eixes dues anualitats (2019 i 2020) de la famosa “bufanda” que mai van arribar a les nostres nòmines. La Universitat ha executat una brillant maniobra de prestidigitació financera, transformant salari líquid (de lliure disposició) en crèdit restringit (limitat a material, viatges i dietes).
La situació frega l’absurd kafkià: el treballador està finançant, amb el seu propi sou, els mitjans de producció de l’empresa. És com si a un obrer li retingueren la nòmina perquè ell mateix es comprara el ciment, la paleta, o un curs de formació en nous materials, i damunt la constructora enviara una carta esperant aplaudiments per “apostar pel seu talent” i “reconéixer el seu valor”.
Cridar a això “dotar de recursos econòmics” és un eufemisme dolorós. No és una inversió de la UPV; és una devolució condicionada del que ja era nostre. Menys autocomplaença per un “projecte extraordinari” i més restitució salarial real.
