Hi ha censura a la UPV?
La paraula censura és molt forta, sí. Però, com hem d’anomenar, si no, el fet de limitar la veu de diversos col·lectius dins de la UPV? Com descrivim la voluntat de controlar el flux d’informació des del Rectorat?
Recentment s’ha aprovat un nou protocol d’ús del correu electrònic que restringeix seriosament la capacitat de comunicació dels sindicats. Tot plegat, amb l’excusa de reduir el volum de missatges. Però sabem perfectament que aquest protocol afecta directament el nostre dret a comunicar-nos amb la comunitat universitària.
Per què ara?
Al nostre entendre, no és cap casualitat. Fa uns mesos vam demanar el cessament de dos vicerectors per unes declaracions masclistes fetes en un acte de campanya amb l’estudiantat. També vam denunciar públicament el tristament famós selfie de la vergonya amb Carlos Mazón, en què tot l’equip rectoral es va alinear acríticament amb el poder polític. I ara, de sobte, ens retallen canals de comunicació.
També hem assolit amb el teu vot una fita important de representativitat al Consell de Govern, on la nostra (teua) presència és aclaparadora.
No ho podem ignorar. No es tracta només de correus: es tracta de llibertat d’expressió, de participació i de pluralitat dins la universitat pública. La vigilància crítica és més necessària que mai.
Comparteix!
La UPV amaga la mà després de tirar la pedra
La UPV ha retirat de les xarxes socials un tuit en què feia referència al seu comunicat sobre la vaga indefinida en l’educació no universitària.
Es tractava d’un comunicat que difícilment es pot qualificar de valent. De fet, destacava per la seua tebiesa i per la manca de referències clares a les problemàtiques que envolten la vaga indefinida convocada en el sector educatiu no universitari.
Les crítiques no s’han fet esperar i han sigut contundents. Tanmateix, en lloc d’assumir qualsevol tipus de responsabilitat o d’aclarir el seu posicionament, la institució ha preferit eliminar la publicació de les seues xarxes socials. Tot plegat, molt coherent amb la política d’aparador a què ens tenen acostumats.
Els comunicats arribaren després que STEPV demanara a la Conferència de Rectors que es mullara en aquest conflicte. Al cap i a la fi, com diu la dita: quan veges la barba del teu veí pelar, posa la teua a remullar.
Continuem pendents de com evoluciona la vaga.
Què et passa, UPV?
Una cosa és que tu no vulgues dir res. Una altra, ben diferent, és que no deixes parlar els altres.
Malauradament, la universitat sota el govern de Capilla no està sent el lloc de llibertat que hauria de ser. Hui, dos artistes han volgut manifestar el seu suport a la vaga indefinida de l’ensenyament públic no universitari mitjançant una performance pacífica: romandre estirats a terra al costat d’una pancarta amb el missatge “L’educació l’han assassinada”.
Era una acció simbòlica, serena i purament pacífica, que pretenia sacsejar consciències i posar el focus sobre una realitat que moltes institucions prefereixen ignorar.
La resposta, però, ha sigut l’expulsió del campus. El personal de seguretat els ha impedit dur a terme l’acció i els ha fet fora, convertint una protesta artística i pacífica en un nou episodi de censura.
Resulta especialment greu que això passe en una universitat.
Amb aquesta actuació, la UPV se suma a una deriva repressiva i silenciadora que hauria de preocupar-nos profundament. Perquè una universitat que no tolera una expressió pacífica de suport a l’escola pública deixa de ser un espai de pensament crític i es converteix en un espai de control.
STOP COL·LOCÒMETRE: Un llaç roig amb punts blancs
En els darrers anys s’ha desplegat un conjunt de decisions que han afavorit la substitució progressiva de la plantilla per personal “extern” (per dir-ho suaument), sovint mitjançant procediments poc transparents i difícilment recurribles.
Aquest procés qüestiona la vàlua del PTGAS i limita les seues oportunitats de promoció, amb la connivència (si no impuls) de la gerència i el rectorat. A més, resulta difícil d’acceptar que, mentre el personal propi acredita mèrits i experiència, altres avancen per criteris que costen d’explicar.
Bolets com metàfora
A partir de les propostes de la primera assemblea em titulat la campanya “Els bolets a la UPV” perquè, com els bolets, aquest procés ha crescut ràpidament, sense control i ocupant espais que no li corresponen. Proposem portar un llaç roig amb punts blancs perquè evoca l’Amanita muscària, un bolet aparentment atractiu però altament tòxic: una metàfora d’un model de gestió que pot semblar inofensiu, però que ens retorna a pràctiques que crèiem superades a la universitat.
Dèficit de compresió democràtica
Com ja sabeu, la candidatura de Més UPV va guanyar 6 dels 7 representants electes del col·lectiu PTGAS al Claustre.
Segons la normativa de l’òrgan, la Comissió Permanent ha d’incloure necessàriament un membre del personal PTGAS. En una universitat realment democràtica, seria raonable que eixe representant isquera d’entre les persones elegides democràticament pel mateix col·lectiu, és a dir, d’entre eixos set membres.
Tanmateix, el rector ha decidit imposar un representant “a dit”, ja sabeu que li agrada molt allò del “col·locometre”, ignorant la voluntat expressada per la majoria del PTGAS, que havia triat Fàtima Romero com a seua representant legítima.
Amb una interpretació esbiaixada i interessada del reglament, que no especifica com s’ha de fer eixa designació, el rector ha optat per burlar la decisió democràtica del col·lectiu i col·locar-hi una persona de la seua confiança, una mena “d’home de palla” o “titella” institucional.
Aquesta pràctica, tot i ajustar-se al reglament, és un mal exemple de governança i evidencia una manera d’exercir el poder que no entén la democràcia com un sistema de representació real, sinó com una simple habilitació legal per fer i desfer discrecionalment.
Potser eixe és el model de “democràcia” que més li agrada: el de la Xina.
No és un cas aïllat
Quan un sistema ja presenta distorsions democràtiques estructurals, com la ponderació del vot, qualsevol desviació addicional no és només un detall, sinó un símptoma greu de retrocés institucional.
En aquest context:
1. Modificar les paraules en les actes vulnera la fiabilitat institucional i deslegitima els òrgans col·legiats.
La veritat soterrada per l’acta [+LLEGIR MÉS]
Sessions sense actes [+LLEGIR MÉS]
3. Controlar i censurar la informació impedeix el debat plural, que és la base de qualsevol espai acadèmic.
El protocol de la vergonya [+LLEGIR MÉS]
Restringir la informació sobre una vaga és una forma de censura [+LLEGIR MÉS]
4. Reduir terminis democràtics limita la participació real i dificulta que els òrgans consultius puguen exercir el seu paper.
Sembla que ens sent, però no ens escolta [+LLEGIR MÉS]
Quan s’acumulen aquests elements, s’arriba a un model de govern que ja no és només poc democràtic, sinó que és activament incompatible amb el que hauria de ser una institució pública de coneixement i deliberació.
Respecte i normes per a totes
En l’últim Consell de Govern se’ns va insultar, interrompre i censurar.
Sembla que fer callar l’adversari a qualsevol preu, fins i tot saltant-se el decòrum més bàsic, s’ha convertit en una pràctica habitual. No acaba en censurar el correu.
Potser no cal entrar en detalls —algunes persones, que no totes, han demanat disculpes—, però val la pena fer una reflexió:
Per molt que una persona presidisca un òrgan, mai està per damunt de les seues normes. Si aquestes normes estan ben dissenyades, és precisament per protegir els membres de l’òrgan dels possibles abusos de qui el dirigeix.
De la mateixa manera, per molt que s’ocupe una direcció, d’escola, departament… o campus… no es pot actuar al marge de les lleis, reglaments o principis bàsics de respecte institucional. Més detalls en el resum del consell de govern.
Les normes no són una formalitat, són la garantia que totes i tots som tractats amb igualtat i dignitat.
La veritat soterrada per l’acta
En paraules del secretari general, “mai no hi havia hagut polèmica per les actes”. Potser perquè mai s’havia produït una tergiversació com la d’aquest Consell de Govern.
En la sessió del juliol de 2025, Vicent Julià va instar el rector a reconsiderar la decisió de no respectar el resultat democràtic del PTGAS. En lloc de nomenar el representant escollit per votació, el rector va optar per imposar-ne un “a dit”, un titella de confiança.
El problema és que aquesta intervenció no s’ha recollit fidelment a l’acta: el relat oficial distorsiona les paraules de Julià, que ja ha demanat una rectificació.
També, Ivan Gallego va sol·licitar que s’hi feren constar les constants interrupcions del rector, que va arribar a qualificar la seua intervenció de “tonteries”, en un to clarament maleducat i despectiu.
Tanmateix, la presidència i la secretaria de l’òrgan —és a dir, el rector i el secretari general nomenat pel mateix rector— s’han negat a introduir cap canvi, refusant adequar l’acta a la realitat dels fets.
El resultat: unes intervencions manipulades, uns representants en situació de vulnerabilitat i indefensió, i una acta que, més que reflectir la veritat, la soterra.